Jordi Davó i Moltó, fester alcoià, publicà a la revista de l’any 2002 de la foguera Foguera Sant Nicolau de Bari i Benissaudet d’Alacant , un article sobre el teatre de caire fester que es fa a Alcoi dos vegades a l’any, abans de Sant Jordi i pel Mig Any. Trobem interessant reproduir aquest text, amb permís de l’autor, a la nostra secció.

EL SAINET FESTER ALCOIÀ

Tot i ser el sainet un gènere típicament valencià, en l’accepció més extensa de l’adjectiu, a Alcoi ha adquirit una sèrie de característiques que l’han fet ben peculiar i autòcton. La temàtica, els personatges, la ubicació urbana de l’acció, el llenguatge o el reguitzell de situacions molt pròpies de la ciutat, les filaes o els actes festers són bons exemples d’esta especificitat local del sainet. Però no penseu, per estes constants en els ingredients, que parlem d’un teatre fix, amb poques variacions en el decurs de la seua existència. No. Des del 1855, any d’edició dels primerencs “Mentres passa la diana” i “La nit que vénen els músics”, els sainets han incorporat noves situacions i sensibilitats i d’alguna manera han sigut reflex de l’època en què foren escrits. Qüestions tan transcendents com la lluita de classes, que l’any 1873 va esclatar violentament a Alcoi en la Revolució del Petrolio, l’anticlericalisme dels temps de la II República o l’anomenada i més recent Transició Democràtica han deixat la seua empremta històrica sobre el paper i els escenaris del sainet.

Com quasi totes les vides, la llarga vida del sainet alcoià ha passat per moments creixents, minvants i de plenitud. En la que l’estudiós del sainet Jordi Botella anomena etapa fundacional, pren relleu l’obra de Juan Bautista Llorens “Tona y Toni o la Festa de Sen Chordi” (1871), tant per la lliçó moral i la crítica social que presenta, com per haver marcat personatges com el no-alcoià que jutja i si cal sanciona situacions molt locals i festeres o el de la dona forta, treballadora i comprensiva al costat d’un home dèbil i voluble, superat per les temptacions de la festa. Així, si bé la falta d’elements gratificants i autocomplaença fan únic este sainet, també és cert que va definir un bon nombre de pautes per als sainets posteriors.

Més de mig segle després de “Tona y Toni...”, trobem una fita no usual en el camí del sainet alcoià: “No’s pot dir la veritat o la Nit de Panches-Buides”, una peça premiada al concurs de sainets de Lo Rat Penat del 1927 i representada aquell mateix any als teatres Moderno i Apolo de València. Els autors, Vicent Caro i Jaume Ferrer, pensaren i feren una obra que barreja elements propis del sainet tradicional valencià i del sainet fester alcoià, ja que s’hi accentuen qüestions menys explicitades en altres obres, pel fet que “No’s pot dir la veritat...” anava adreçada al públic del Cap i Casal, molt avesat en les falles, però poc familiaritzat amb els moros i cristians.

Convé destacar també l’aportació al món saineter de “Matí de Glòria”, obreta humorística alcoiana de caràcter fester, en un acte, estrenada amb extraordinari èxit en el Teatre Calderón, el 13 de març de 1932; tal com la defineix Enrique Valls, el seu autor. En “Matí de Glòria”, hi ha la novetat d’usar la prosa, en comptes del vers heptasíl•lab i assonantat, i una centripetia major si cap de la Festa, com a pal de paller de l’obra i de tot Alcoi. En eixe sentit, trobe ben simbològic el motiu i el títol del sainet ja que la Glòria (desfilada d’un sol membre de cada filà el matí del Diumenge de Pasqua) és l’inici i pregó de la festa plena que vindrà amb el dia de les entrades, el de Sant Jordi i el dels Trons. Per contemporaneïtzar alguns dels continguts d’este sainet de fa setanta anys, resulta curiós advertir com els seus personatges lamenten algunes de les reformes hagudes als moros i cristians de l’època, mentre enyoren un passat mític i difícil d’ubicar. Hui, amb els de dos peus al segle XXI, són molts ?i moltes? els que s’emparen en la tradició, per oposar-se a fer les festes el cap de setmana més pròxim al 23 d’abril o negar la participació de la dona en la festa, en peu d’igualtat amb l’home. Poca broma, alacantins, això és un debat encés!

L’època daurada del sainet ha estat datada entre l’any 1963 i el 1985 i és fruit de la inventiva de Joan Valls i Armando Santacreu, als quals, per fer justícia amb la història del gènere, hem d’afegir Camilo Bito i Ernest Valor, dos autors d’incorporació posterior, sí, però de vàlua provada i aplaudida. De Santacreu, cal destacar la gràcia ràpida i l’embolic hilarant, amanits moltes vegades amb l’actualitat festera, local o política. Així, sainets com “Primer la festa que els mobles” (1963), “Em veig negre pa eixir de negre” (1968) o “Llevadura de fester” (1971) connectaven fàcilment amb el públic, gràcies a la triple via de la comicitat, la realitat i, evidentment, l’alcoiania, que en les obres d’este autor va arribar al súmmum. No obstant els èxits i la importància, a Santacreu, hem de retraure-li el regust ultramuntà que destil•la en alguns acudits fàcils i la nul•la voluntat d’escriure en un valencià normatiu i digne. No va ser eixe el cas de Joan Valls. El vessant saineter d’este poeta es caracteritza per l’interés a mantenir la familiaritat i el costumisme del gènere, sense renunciar a un model de llengua tan correcte com entenedor. A més, l’autor de 2El primer tro” 81963), “La visita del blavet” (1968) i “Febreta d’abril” (1977) entre d’altres, fa servir el seu mestratge poètic en l’ús renovat del vers, denota el seu grau de consciència social i afig al clàssic escenari d’interior nous emplaçaments en l’espai i en el temps, tal com podem comprovar en “El crit de la festa” (1972), “la vinguda del rei Pere” (1974) o “En plena Glòria” (1979), una obra que porta el sainet al cel de sant Pere i sant Jordi. Convé recordar, ara i ací, la qualitat i el compromís de Joan Valls, de qui Enrique Cerdán Tato afirma que “la lectura minuciosa de sus versos nos devuelve, incentivada de alta estética, la memoria de un país que nunca terminó de perderse”.

El curt repàs a la llarga història del sainet fester, ha d’acabar necessàriament en l’època actual. Mentre escric estes línies, es representen els dos sainets que toca fer abans de festes i, pel que sé, no han quedat localitats buides en cap de les quatre funcions que tenen lloc al teatre Salesià. Això és un bon símptoma. La xicoteta davallada de públic que va patir el sainet a finals dels huitanta ha estat superada gràcies a l’arribada de saba nova: “El fantasma de Jordà” de Ximo Llorens, “La Nova se’n va a l’Orà” d’Adrián Espí, “Les xiques del boato” de Ramon Climent o “L’univers fester” de Miquel Peidro són prova de bona salut i promesa de rialles futures, més enllà del port de la Carrasqueta.

Jordi Davó i Moltó