Perquè diem “MARE DE DÉU”
La darrera raó de designar a “Maria Verge” per aquestes terres de migjorn
com “Mare de Déu” hi ha que cercar-la a bressol del mateix cristianisme. La
veritat que Maria siga Mare de Déu és part de la fe de tots els cristians.
Fou proclamada dogmàticament en el Concili d’Éfeso, l’any 431 i és el primer
dogma Marià. Aquesta denominació tan característica ve com a reforç a l’errònia
idea que Maria tan sols era mare del Jesús home.
El segle V, Nestorio, Patriarca de Constantinople,
afirmava els següents punts: Que hi ha dues persones distintes en Jesús, una
divina i d’altra humana, les seues dues naturaleses no estaven unides. Per
tant, Maria no és la Mare de Déu, doncs és solament la Mare de Jesús home.
Jesús nasquí de Maria sol com a home i més tard "assumí" la divinitat, i per
això diem que Jesús és Déu.
Veiem que aquests errors de Nestorio, en negar que Maria és Mare de Déu, nega
al temps que Jesús fora una persona divina.
La doctrina referent a Maria està totalment lligada a la doctrina referent
a Crist. Confondre una és confondre l’altra. Quan l’església defèn la
maternitat divina de Maria està defenent la veritat que, el seu fill, Jesucrist
és una persona divina.
Veiem com es desenvoluparen els fets:
Concili d’Éfeso
L’any 431, es portà a terme el Concili d’Éfeso on es proclamà oficialment
que Maria és Mare de Déu (Theotokos). El dogma de Maria Mare de Déu conte
dues veritats:
1) Maria és veritablement mare: Açò significa què
ella contribuí en tot en la formació de la naturalesa humana de Crist, com
tota mare contribueix a la formació del fill del seu ventre.
2) Maria és veritablement mare de Déu: Ella concebí
i donà a llum a la segona persona de la Trinitat, segons la naturalesa humana
que Ell assumí.
El títol Mare de Déu era utilitzat des de les primeres oracions cristianes.
En el Concili d’Éfeso, es canonitzà el títol Theotokos, que significa Mare de Déu. A partir d’eixe
la divina maternitat constituí un títol únic de prestigi i gloria per a la
Mare de Déu fet carn. Més tard també fou proclamada i profunditzada per altres
concilis universals, com el de Caledònia (451) i el segon de Constantinople
(553).
Al segle XIV s’introdueix dins l’Avemaria
la segona part on es diu: "Santa Maria Mare de Déu" en el segle XVIII, s’estén
el seu prec oficial a tota l’Església. Aquesta veritat, assumida des del principi
per la fe cristiana, tingué una formulació solemne al Concili d’Éfeso (431).
En contraposició a Nestorio, que considerava a Maria exclusivament com mare
de Jesús-home, aquest Concili posà de relleu el significat essencial de la
maternitat de la Verge Maria.
Sant Ciril d’Alexandria
Nestorio, patriarca de Constantinople, l’atacà, creant una agria polèmica
al si de l’Església. Sant Cirili és el gran defensor de la maternitat divina.
Feia ja força temps que el títol de “Mare de Déu” havia sigut donat a Maria.
El terme de Theotokos (és d’origen popular
i tradueix espontàniament l’admiració, l’afecte d’un cor cristià per la Mare
d’un Nen que és Déu Salvador. És com el crit de la dona que conta Sant Lucas:
«¡Ditxos el ventre que et portà!» com expressió de l’exaltació de la naturalesa
humana rebuda per Déu de Maria, en conseqüència, la dignitat d’una Mare. Hem
vist que l’Evangeli convida a això des de l’escena de l’Anunciació. Però perquè
aquesta manera de vore i de sentir sobrepasse el simple crit d’admiració,
perquè aplegue a ser general en la cristiandat sencera a l’aguait de les desviacions
possibles d’una “mariolatria”, i per a, sobre tot donar-se compte d’allò que
tanca veritats relatives a la Mare de Déu, és necessari temps.
Aquest sentiment que al llarg de la història del cristianisme i conseqüentment
de la nostra història ha estat present fou arreplegat
de manera sublim pel poble fidel i adaptat a la seua vida diària sota l’expressió:
Mare de Déu.
Citant En Ramon Arnau, canonge de la catedral de València i professor emèrit
de la facultat de Teologia “Sant Vicent Ferrer” de l’arxidiòcesi Valenciana,
en la seua conferència “la tradició mariana en la cultura i tradicions valencianes”
cita: -aquest títol de “Mare de Déu“ és quasi tan antic com nostra llengua
materna, ja que se cita en nombroses obres i cites de l’època posterior al
mencionat concili, també és probable que la corrent Nestoriana aplegara a
les nostres terres i per a preservar a les florescents comunitats cristianes
s’adoptara aquesta terminologia que els aleshores patriarques grecs defensaven
amb força-.
Encara que es tracta d’una visió molt reduïda, espere que augmente el contingut
de les nostres tradicionals expressions, saben que hi ha una afirmació teològica
de caràcter cristològic i mariològic cada vegada que diem “la mare de Déu”.
FRANCISCO ALBEROLA VARGAS
