Tots no erem àrabs: Els almohades
Les invasions de la península Ibèrica i, més tard, de les Balears, la varen dur a terme bàsicament berbers islamitzats (els amazigs, vegeu en el nostre web l’article ‘Berbers’). D’aquesta època ens en queden les paraules genet i atzagaia, a més dels topònims, Marratxí, Ràpita, Manacor, Mancor.
Les arribades de musulmans contràriament al que es pensa no haurien segut fetes únicament per àrabs. Bona part de les poblacions que van arribar al Andalus i a la part oriental d’aquest territori, el que aproximadament seria l’actual País Valencià, l’antic Xarc al Andalus, eren berbers -els almoràvits i els almohades.
Aquests pobles del Magrib, del nord d’Àfrica, no havien estat influïts pels púnics ni tampoc romanitzats. Abans de la seua islamització havien practicat una religió de tipus animista, creença, segons la qual tots els objectes i fenòmens de la natura estan posseïts per un esperit independent de la mateixa materialitat del fenomen --són esperits que no es troben sotmesos a les lleis de la natura.
Els berbers procedents de l’interior del Sàhara havien resistit la conquesta àrab gràcies a la seva organització i agressivitat i, a més, mantenien una estructura social tribal com els àrabs. I els àrabs varen saber girar contra Occident aquesta resistència dels berbers un cop vençuts i islamitzats, integrant-los en el seu exèrcit. Açò podria explicar la rapidesa de la conquesta musulmana a la península Ibèrica i les Balears.
A partir de la segona dècada del segle XII, el règim almoràvit, la primera invasió amazig va entrar en crisi. Els almohades (al-muwahhidun), membres de la gran confederació Masmuda als confins de l'Atles, van integrar un nucli de poder que va desplaçar l'imperi almoràvit després de la caiguda de Siyilmasa (1145), i després es van apropiar de tot el Magreb occidental i central, Ifriqiya (l'any 1152) i al Andalus (en el transcurs dels segles XII i XIII).
La segona onada de berbers, els almohades, pertanyents a una secta o moviment polític religiós islàmic-musulmà procedents del Gran Atlas, conqueriren al-Andalus (1147), encara que toparen amb una obstinada oposició dels musulmans d'Al-Andalus. Ibn Mardanix (1124-1172), sobirà de València i Múrcia -a qui respatlaven els monarques cristians de Barcelona i Toledo-- personifica l'oposició antialmohade dels hispano-musulmans. Els almohades venceren finalment Ibn Mardanix i ocuparen València el 1171.
Aleshores el califa Abu Ya'qub Yusuf s'establí a Sevilla, la capital nominal de l'imperi almohade continuà essent Marràqueix. El desmembrament de l'imperi s'inicià després de la desfeta de “las Navas de Tolosa” (1212), i la conquesta per part dels reis de l’Antiga Corona Catalana de les Balears del 1229 al 1235, i València el 1232-38.
Del període almohade cal esmentar els monuments següents: la Giralda de Sevilla, la Qasba de Badajoz, la Torre de l'Or a Sevilla i la fortalesa d'Alcalà de Guadaira a Espanya; la Mesquita Kutubiyya a Marràqueix i la de Hassan a Rabat ambdues al Marroc.
També de l’època almohade destacarem el castell de Biar (Alt Vinalopó), construcció d’on destaquem els molts elements de tàpia, és a dir de dos materials que poden semblar inimaginables en una construcció d'aquest tipus: el fang i la calç. A la torre de planta quadrada, si visiteu el monument, és on es pot observar més i millor aquests materials. Ara ens sembla absurd que un castell siga construït de fang, però en aquells temps, quan no existia l'artilleria, la tàpia era prou forta per resistir els atacs i els setges. Un altre monument almohade es pot visitar a la Torre de les Maçanes (Alacantí) i és l’antiga casa fortalesa situada a dalt de tot de la població.
Més il·lustrats i intolerants que els almoràvits, tingueren els almohades un breu període d'intensa esplendor cultural a finals del segle XII, que tenia el seu centre a Sevilla, i al qual contribuïren destacadament els musulmans de València. Com que València era una regió fronterera molt allunyada de Sevilla, estigué organitzada amb prou autonomia militar i política.
És aquesta època un moment de divorci entre cristians i musulmans molt acusat, fet que faria forçosament precària la supervivència dels mossàrabs, mossàrab vol dir ‘arabitzat’ i possiblement serien persones pertanyents a antigues classes benestants romanes habitants de nuclis urbans i rurals. El soldà almohade Yaqub a finals del segle XII, es vantava de no haver deixat dempeus cap església cristiana ni cap sinagoga en tot l'Occident musulmà. Els almohades eren rígids ortodoxos que defensaven el Corà literal, i el seu darrer governador de València, saiyid Abu Zayd, féu degollar Sant Joan de Perusa i Sant Pere Saxoferrato, dos missioners franciscans italians.
La desintegració dels almohades, després de la batalla de Las Navas de Tolosa l’any 1212, va impulsar la conquesta cristiana d’al-Andalus. En aquestes circumstàncies, i malgrat que el tractat de Cazorla de 1179 reservava la conquesta de València a la corona catalano-aragonesa, els castellans realitzaren algunes expedicions per territori valencià. Açò, afegit a l’interés del rei Jaume I per donar una eixida a la bel.licositat de la noblesa aragonesa i a la petició del bisbe de Tortosa que volia ampliar els límits de la seua diòcesi, obligà En Jaume a una acció bèl.lica prematura contra els sarraïns valencians. Son els precedents del naixement de l’Antic Regne de València.
Hem arreplegat una llegenda que relaciona un postre, el massapà, amb els almohades. Conta la història que durant les incursions a Toledo dels almohades, la població va patir molta fam. Al convent de Sant Climent van utilitzar les reserves d'ametles que hi havia i van barrejar-les amb sucre. La mescla va resultar de gran capacitat alimentària i es va resoldre el problema de la gana. Van batejar el producte amb el terme “maza-pan”, per la mà de morter amb què es triturava i pa per la pasta resultant.
Enric Pellin
