ELS TEMPLERS: L'OCÀS D'UNS CAVALLERS EN L'ANTIGA CORONA
La història documentada als diferents arxius, tant del nostre país com de França i Anglaterra posen de manifest la gran rellevància que l'Orde del Temple va tenir a l’Antiga Corona Catalana entre els segles XII i principis del XIV.

L'Orde del Temple de Salomó va ésser fundada a la ciutat de Jerusalem l'any 1118 pel cavaller francès Hug de Payens, amb la intenció de defensar els Llocs Sagrats, ajudar i assistir els pelegrins que anaven i venien a Terra Santa. El rei Balduí II de Jerusalem els va instal.lar en unes dependències dins el recinte que ocupava l'antic Temple de Salomó i és per això que van adoptar el nom de Equites Militiae Templi Salomonis.

El 14 de gener de l'any 1128, en el Concili de Troyes, l'Església catòlica va reconéixer el nou orde i se li va concedir una regla especial, la redacció de la qual és atribuïda per molts historiadors a l'abat cistercenc Bernat de Claravall. El 1147, el Papa Eugeni III els va concedir un hàbit propi amb capa blanca i creu vermella.

L'orde es consolidà ràpidament a Palestina, on començà a edificar un seguit de castells i fortaleses en les rutes dels devots que acudien a Jerusalem i els llocs sagrats, i s'especialitzà en afers de canvi i banca per als pelegrins que arribaven a Terra Santa, a més d'intervenir activament en les Croades.

Les constants lluites entre cristians i musulmans a Terra Santa durant els segles XII i XIII van portar, com a conseqüència, la pèrdua successiva dels territoris cristians i possessions templeres en aquest lloc. La pèrdua del darrer baluard cristià a Terra Santa, Sant Joan d'Acre, a mans dels musulmans (1291) va significar el començament de la fi dels ordes religioso-militars. El Gran Mestre del Temple va passar a residir un temps a l’illa de Xipre i més endavant a França.

La importància econòmica de l'orde, com també la seva estratègica xàrcia de castells, van provocar que el rei de França, Felip IV, acusara l'Orde d’idolatria, sodomia i altres abusos ignominiosos; Felip IV va veure una possible font econòmica en el sosteniment del tron, ja que creia que si anul.lava el poder militar de l'orde, veuria reforçat el propi poder reial.

L'octubre de l'any 1307 va actuar per sorpresa fent empresonar 138 cavallers i exigí al papa Clement V que actuara contra l'orde del Temple. A finals del mes d'octubre va enviar cartes al rei de la Corona d'Aragó, Jaume II, incitant-lo que anara contra els templers al territori de la corona catalana. Primer, el rei Jaume II es va oposar, pero a mesura que s'anaven coneixent les confidències de culpabilitat arrencades als templers francesos mitjançant tortures, va haver de cedir davant la pressió d'un poder nou que s'havia creat dins la mateixa església: la Inquisició.

El dia 1 de desembre de 1307, trobant-se el rei a València, envià ordres als seus oficials per tal que detingueren els templers i els posaren a disposició de l'inquisidor general Joan de Llotger, aquest, va pressionar el rei Jaume II per tal que actuara contra els templers; així el rei sempre va tenir la coartada que ho feia a petició de l'inquisidor general i no per iniciativa pròpia. El mestre provincial dels templers, Ximén de Lenda, es trobava a València, on va ser detingut pel rei. Automàticament, es posaren en marxa una sèrie de mecanismes per tal de no deixar l'orde sense possibilitat d'actuació. Els templers catalans estaven reunits en capítol des de finals d'octubre a Miravet (Ribera d’Ebre); va ser en el lloctinent dels templers catalans, Ramon de Saguàrdia, comanador del Masdeu, en qui recaigué la difícil missió d'assumir el paper de líder en aquests moments tan crítics per a l'orde.
Miravet es va convertir en el centre neuràlgic de les operacions degut a una sèrie de circumstàncies:
Fra Ramon de Saguàrdia es va dirigir en dues cartes, que es conserven actualment, al rei Jaume II i a la seva muller Blanca d'Anjou, demanant-los que reconsideraren l'ordre de fer-los detenir i que alliberés al mestre provincial, Ximén de Lenda. El rei va respondre a Ramon de Saguàrdia el dia 13 de desembre des d'Alzira (Ribera Alta), descartant la petició i justificant l’actuació per motius religiosos.

A començaments de gener de 1308 el rei començà una campanya de difamació contra l'Orde, amb la qual cosa esperava fer canviar el parer dels bisbes i prelats catalans, per tal que donaren el consentiment eclesiàstic per a la seva actuació. El concili celebrat a Tarragona podia haver estat un fracàs, perquè no tots els assistents creien el que es deia sobre els templers. Però la publicació de la butla papal Pastoralis Preeminentiae el 22 de desembre, en què la Santa Seu assumia la iniciativa de les acusacions contra l'orde, va fer que el rei isqués airós.

El 20 de gener Jaume II va ordenar a Bernat Cespujades i a Guillem de Ceret que comunicaren a Ramon de Saguàrdia i a Berenguer de Sant Marçal, responsables dels castells de Miravet i Ascó respectivament, la determinació del rei i les citacions de l'Inquisidor General per tal que es rendiren, cosa que, evidentment, no van fer.

El dia 26 de gener, Ramon de Saguàrdia, torna a escriure al rei una carta defenent l'Orde, de les acusacions de les quals eren objecte. El rei no va fer cas, el 13 de febrer va ordenar als anteriors emissaris per començar físicament el setge al castell de Miravet.

Al mes de març, veient el rei que no havia tingut èxit a Miravet, va enviar a Pere de Vila-Rasa, doctor en lleis i jutge per convéncer-los a canviar d'actitud i que es rendiren. Tampoc va tenir èxit.

La capacitat de negociació de Ramon de Saguàrdia el va conduir a proposar a Bernat de Cespujades una sèrie de punts per una possible eixida de la crisi com el de donar-li una important suma de diners i enviar una persona de la seva confiança a parlamentar amb el Sant Pare per tal que l'informés de la falsedat de les acusacions contra l'Orde.

El 24 d'abril tornà a escriure al rei i li comunicà la ferma decisió per part dels templers de resistir el setge.

El 29 d'abril, Jaume II autoritzà a Guillem d'Anglesola a dirigir-se a Miravet per intentar convéncer Ramon de Saguàrdia perquè canviés d'actitud (un germà de Guillem residia en aquest castell). Els resultats de l'entrevista confirmaren el que ja sabien.

Al mes de maig, Jaume II envià a Pere de Queral a Miravet per entrevistar-se amb el lloctinent dels templers catalans. Aquest, juntament amb Fra Berenguer de Santjust (comanador de Miravet), Fra Jaume d'Oluja (comanador de Granyena) i Fra Ramon d'Oliver (comanador de Saragossa) li comunicà que només estaven disposats a obeir el que deia el Sant Pare, però que, si se'ls acusava d'heretgia, no ho admetrien i que, fins i tot, es defensarien d'aquesta falsa acusació fins la mort, si era necessari. El dia 17 de maig, el rei va ser sabedor de la ferma determinació dels templers.

El mes de juny, Ramon de Canet, noble del Rosselló i nebot de Ramon de Saguàrdia visità el seu oncle a Miravet i va escriure al rei tot dient-li que els templers no estaven en contra d'ell sinó en contra de les falses acusacions que s'havien abocat contra l’orde del Temple.

Al mes de juliol el rei acceptà una entrevista amb Jaume de Garrigans, qui actuava com a delegat de Ramon de Saguàrdia. Jaume II, després d'escoltar els seus consellers, li expressà la negativa de negociar amb els templers i només admetia la seva rendició. El fracàs de les negociacions de Jaume de Garrigans va fer que els templers de Miravet desconfiessen d'ell i l'acusessen de traïdor i de no saber negociar. Aquest va caure en desgràcia, un trist final per una deserció anunciada. Aquesta circumstància va fer que Garrigans, una nit, mentre feia la guàrdia al castell de Miravet, aconseguís fugir amb importants documents de l'arxiu per ensenyar-los al rei i, de pas, intentar guanyar-se el perdó pel seu passat templer. El rei no l'escoltà, no se'n va fiar; a canvi l'empresonà a Tortosa, amb la qual cosa acabà totalment oblidat i marginat; el seu rastre es va perdre el 1309. La figura de Jaume de Garrigans no es valora justament, des del començament ja és vist com el roí de la història.

A finals d'estiu de 1308 el rei va decidir potenciar el setge als castlls on encara residien els templers, com Cantavella, Castellot o Villel, però la moral i les penalitats dels assetjats van fer la resta. El rei sabia que al final guanyaria i no l'importava esperar; sabia que els castells caurien un a un, i aquest fet jugava al seu favor. Concentraria els seus esforços en una fortalesa, quan aquesta caigués, aniria a per una altra i així successivament. Quan va caure Castellot, als templers només els quedava Miravet i Ascó a la Ribera d'Ebre i Montsó i Xalamera a les terres de Ponent.

Va arribar l'hora d'intensificar el setge al castell de Miravet i encarregà els preparatius a Bernat de Llíbia, que, a més de bon estrateg, era bon negociador. Els templers estaven malalts, sense provisions, sense aigua i sabien que els quedaven molt poques fortaleses en el seu poder.

Es formà una comissió negociadora encapçalada per Ramon d'Oliver i Jaume d'Oluja que, acompanyats per Bernat de Llíbia s'entrevistaren amb Jaume II a Calataiud, on li presentaren un document redactat per Ramon de Saguàrdia amb una sèrie de punts a tractar. El rei no acceptà tot el contingut del document, però deixà entreveure un canvi, diferent al manifestat fins el moment; el rei es va comprometre a demanar del papa que els templers foren tractats amb misericòrdia en el procés al qual s'haurien de sotmetre; acceptà que els assignaren una pensió, segons l'escó que ocupaven dins l'orde i que, mentre s'esperava el judici corresponent, pogueren escollir el lloc de residència desitjat. Potser aquest canvi en l'actitud del rei fos degut a què sabia que la resistència no podia durar molt temps, que els cavallers templers abans o després s'haurien de rendir i no feia falta encrespar una part de l'església si el setge o les condicions de rendició esdevenien massa dures.

A finals de novembre, Berenguer de Santjust, Ramon d'Oliver i Jaume d'Oluja pensaven ja en rendir-se. Ramon de Saguàrdia, però, abrigà encara una remota esperança i es va dirigir a la Santa Seu informant-la que el rei pretenia que, amb la rendició, els castells i pertinences templeres, passessen a la Corona. Ramon de Saguàrdia comunicà al papa que els templers havien de rendir-se a ell i no al rei.

A començaments de desembre la sort dels templers ja estava escrita; alguns punts sobre la rendició estaven acceptats pel rei; el desànim, les malalties i l'actitud de rendició per part de la majoria dels templers era definitiva. Ramon de Saguàrdia es dirigí al rei en una carta on li demanava, entre altres coses, que, al menys, respectés el seu honor. El rei va remetre una carta des de Calataiud, el 7 de desembre, en què acceptava la rendició i exposava que en tot "hem fet cumplir el que diu el papa. Us tractarem benignament".

El dia 12, Ramon de Saguàrdia posà fi a la resistència templera a Miravet i lliurà el castell a Bernat de Llíbia. Els oficials del rei entraren al castell i detingueren els frares, desarmant-los i registrant-los. El mateix dia, els 22 templers que s'havien rendit van ser enviats a Tortosa on, de moment, foren empresonats al castell de la Suda, quedant sota la disposició de Guillem de Ceret. Quedaven 6 persones a Miravet que no s'havien rendit.

Quan els soldats entraren al castell es dirigiren a la Torre del Tresor, on es conservava l'arxiu i documents de l'orde i també els diners i altres objectes de valor històric, com la llança de Ramon Berenguer IV. Elaboraren una detallada relació del que van trobar en aquesta cambra. Esperaven poder trobar alguna pista que delatés els "abominables crims i faltes" pels quals havien estat acusats.

La matinada del 14 de desembre, Bernat de Llíbia es disposà a acabar amb la resistència dels 6 templers al castell. Ordenà col•locar una escala de fusta al pati d'armes, davant l'estança que obria al primer pis. Els soldats entraren sense cap resistència i trobaren a Berenguer de Santjust i els dos nebots seus, Ramon i Guillem, els quals van ser detinguts. Dins l'església romànica, situada a la mateixa planta, i davant del sobri i auster altar tallat en pedra d'una sola peça, es trobava Ramon de Saguàrdia, acompanyat de dos dels seus fidels ajudants, Milà i Siscar, que no el varen deixar sol en aquests moments tan tristos. Amb aquests darrers presoners acabà el setge de Miravet.

Pocs dies després es va rendir el castell d'Ascó, i després Xalamera i Montsó, aquest darrer al maig de 1309. El setge més important, però el va protagonitzar el castell de Miravet, seu provincial dels templers catalans, i on l'orde custodiava l'arxiu i tresor principal, que contenia documentació força important per als judicis que es van portar a terme durant els anys posteriors a la capitulació.

El rei de França, Felip el Bell, enganyà el papa i li va prometre retirar totes les acusacions contra l'anterior papa Bonifaci VIII, mort anys enrera a causa de les desavinences amb el rei, si redactava l'abolició de l'orde. Clement V, malgrat les informacions favorables de l'orde i de les acusacions poc consistents que pesaven sobre ella, en el Concili de Viena del Delfinat, per provisió apostòlica, decidí l'abolició de l'orde amb la bulla papal Vox in Exelso, el 22 de març de 1312. El juny d'aquest mateix any la bulla Ad Providam va fer que els seus béns passessen a l'Orde de l'Hospital de Sant Joan de Jerusalem. Aquest mateix any se celebrà a Tarragona un concili provincial on els templers catalans van ser declarats innocents i quedaren lliures de culpa, era el 4 de novembre de 1312. Aquests van ser indemnitzats amb pensions remunerades per vida, entre 1400 i 8000 sous jaquesos a l'any, i se'ls va permetre viure a les seves cases de comanda, llavors ja propietat dels hospitalers. La casa mestra del Temple, però, va estar clausurada i cap templer no va tornar mai més.

Els templers francesos no van córrer la mateixa sort. El 18 de març de 1314, a l'atri de la catedral de París, el Gran Mestre del Temple, Jacques de Molay va ser condemnat pel tribunal inquisitorial, juntament amb 38 cavallers i aquella mateixa vesprada van ser cremats a la foguera. L'orde havia estat abolit.