ELS BERBERS
Volem des del Cau de la Festa divulgar els fets històrics que han donat i donen nom a les agrupacions festeres que desfilen pels carrers de les nostres poblacions, per açò obrim aquesta secció amb un nom, els berbers, que el trobarem en moltes poblacions festeres i que té una connexió històrica, lèxica, arquitectònica, important amb les terres valencianes

Moltes voltes escoltant el nom de filades, comparses, i altres noms que donen color i so a la Festa de Moros i Cristians ens podem haver preguntat quin seria l’origen de tal o de qual nom de l’agrupació que desfilava davant nostre, o potser ens hem creuat davant d’un local que pertanyia a una càbila determinada. Noms que són moltes voltes quotidians la festa i el vocabulari valencià i que tendim a pensar que són així perquè sí, o perquè són de tota la vida. Passem endavant de l’article i comprovarem les sorpreses que ens aguarden.

Amazigh és el nom amb el qual es denominen els pobladors originals del nord d'Àfrica i als seus descendents. Segurament la majoria entendrà millor de qui estem parlant si utilitzen la denominació de berbers. Als imazighen (plural d'amazigh) no els agrada, encara que sembla que ho accepten, que es faça servir la denominació de berbers quan ens referim a ells, ja que aquesta és pejorativa. «Berber» deriva de la paraula llatina barbarus ‘estranger’ i que a la vegada provenia del grec bárbaros, termes que eren utilitzada per denominar a tots aquells que no parlaven grec i que, per tant, eren considerats estrangers, salvatges, de fora de les fronteres.

Els amazigh reivindiquen l'ús del terme amb el qual ells s'auto-anomenen. Amazigh significa lliure o noble; el plural d'amazigh és, recordem-ho, imazighen. Per definir la llengua que parlen, els imazighen utilitzen el terme de llengua tamazight. Dintre del poble amazigh hi ha tendències i posicions diferents al voltant de la seua identitat, de fet els amazigh no tenen encara la seua cultura normalitzada.

Doncs per augmentar el nostre bagatge i saber el perquè d’aquests noms ara comencem la secció ‘Els noms de les filades’, tal i com comentaven més amunt, i comencem amb un nom, que ja ens haurem adonat que és molt corrent en diverses poblacions festeres: Berbers o Amazighs.

Els berbers són un poble que en l’actualitat es distribueix de manera irregular pel nord de l’Àfrica. De ponent a llevant el localitzem: des de l’oasi de Siwa a Egipte fins l’oceà Atlàntic; i de nord a sud: des de la costa mediterrània fins a Hombori al sud del Níger.

La distribució no és uniforme per aquest territori tan extens, així trobem berbers al Marroc, en el Rif i l’Atles; a Algèria, a la Cabília, Auràs, i Mzab; com no a Líbia; i també en el desert que s’estén entre Mali, Tuníssia, i Líbia. Alguns afegeixen a aquest grup els guanches de les illes Canàries. I també un grup de berbers nòmades com són els tuaregs.

Diferents imperis han conquerit porcions de la Tamazgha històrica, començant pels fenicis i els grecs i més tard els romans, vàndals, bizantins, àrabs, turcs, francesos, britànics, espanyols i italians.

Els imazighen han estat sotmesos a diverses creences religioses: els seus propis conceptes sobre el fet religiós i les creences en Déu van anar alterant-se amb els dogmes politeístics dels fenicis, egipcis, grecs i romans -religions amb més d’un déu; i modificats també amb les tres principals religions monoteistes, el judaisme, el cristianisme i l'islam. Des del segle XIII, la majoria dels imazighen han professat la fe islàmica.

Els berbers s’organitzen en grups, anomenats cabiles, i governats per un consell d’ancians. A començaments del segle VIII es van començar a assimilar a l’islam. Dels berbers van sorgir dos moviments religiosos anomenats almoràvit i almohade.

L’antic imperi Otomà va influenciar-los molt poc ja que solament es va limitar a la recaptació d’impostos. El procés d’arabització es va refermar en l’època colonial francesa i s’accentuà amb la independència dels estats creats en el Magrib després de l’època colonial de l’Estat francés i l’Estat espanyol.

Aquest grup continua usant la llengua pròpia, el tamazigh, amb paraules d’influència àrab sobretot en el que afecta la vida religiosa i intel·lectual.