"El Cid"
Aques article està dedicat aquelles comparse, esquadres
i filas que porten el seu nom amb il.lusió, per tal d’aclarir dubtes
d’aquesta figura que pertany al nostre passat com a poble.
Una de les peces més importants, dins de l’anàlisi
històrica i de la documentació historiogràfica actual,
la tenim al volum I de la HISTÒRIA DEL PAÍS
VALENCIÀ. Prehistòria i
antiguitat. Època Musulmana; de Manuel Sanchis Guarner
i Miquel Tarradell, editat per Edicions 62.
L’article present és un recull d’impressions
sobre la lectura del capítol núm 3: “LA
INTROMISSIÓ DEL CID”. En la part del llibre corresponent
a l’Època Musulmana; i que va de les pàgines 273 a 302,
construint dins d’aquestes trenta pàgines un estudi compacte, complet
i prou documentat que necessita de més d’una lectura per poder
assimilar la gran quantitat de dades, dates, noms, topònims i esdeveniments.
Tot plegat acompanyat d’anàlisis puntuals que contribueixen a formar
una idea rigorosa de la figura i del període que va viure Roderic Díaz
de Vivar.
Cal anotar que he trobat interessant esmentar literalment
certes parts del llibre, que per la seua importància i qualitat no poden
explicar-se millor.
L’escenari
L’escenari on es desenvolupa el període estudiat en la vida del
Cid, el troben a la pàgina 273: “els
regnes de taifa es consumien recíprocament per llurs rivalitats mai extingides,
i els reietons musulmans havien de reforçar sempre llurs exèrcits
amb tropes mercenàries cristianes.”.
I continua a la pàgina 274. “ ..els
cristians no posseïen capacitat colonitzadora, car els mancava gent i diners,
i en comptes d’eixamplar llurs dominis, es limitaven a fer-se pagar cara
llur participació en les lluites intestines dels musulmans. Aquestes
intervencions no tardaren a perpetuar-se i acabaren esdevenint una mena de protectorat
militar formal pel qual el rei sarraí pagava al príncep cristià
un tribut anual en canvi de la prestació de defensa armada que li oferia.”
Dins d’aquest mateix escenari troben les següents
monarquies i regnes cristians: Berenguer Ramon II,
Comte de Barcelona; Sanç Ramírez,
rei de Navarra i Aragó; Alfons VI, rei de
Castella.
I les monarquies i taifes musulmanes, pertanyents als regnes
Saragossans: Rei Ahmad ibn Sulayman, al Muqtadir (Banú Hud). Els seu
fills, hereu per una banda del regne de Saragossa: Abú’Umar Yúsuf
ibn Ahmad, al-Mu’tamin. Y per altra banda
l’hereu dels regnes de Lleida, Tortosa i Dénia Al-Mundzir
al-Hàdjib, Imad ad-dawla. Essent fill i hereu d’al-Mu’tamin:
Ahmad ibn Yúsuf, al-Musta’ín.
Pel regne de Toledo, rei Al-Ma’mun (Banú Dzi-n-Num).
Amb el seu nét i hereu Al-Qàdir.
Pel de Badajoz, rei Al-Mutawakkil. En Conca, el
rei Ibn al-Faradj. En València, el governador independent Abú
Bakr ibn ‘Abd al-’Aziz, i el seu fill i hereu: ‘Utsman
ibn Abú Bakr. A Xàtiva, el governador Ibn Mahqur. A Morvedre,
Ibn Labbun i pels Almoràvits, l’emperador Yúsuf ibn Taxufín.
El període
Una de les mesures a tenir en compte n’és la curta durada en el
temps de d’aquesta etapa, coincidint amb la maduresa i mort sobtada del
guerrer. El capítol arrenca al 1081, que fins a la mort del guerrer observa
una durada de 18 anys. Mentre que si compten l’inici de la guerra de València
des de 1087, la durada es redueix a 12 anys, fins a la seu mort el 1099.
Considere també la innòcua influència
cultural del període, degut l’objectiu militar de totes les campanyes
per una banda, i per altra al sentit de independència del mateix cavaller,
sobretot de la potència castellana. Constitueix un període bel.ligerant
amb carència quasi total de períodes de pau i entesa, ple de dalt
i baixos, moviments de poders, etc., per una banda pel mateix signe expansionista
dels diferents regnes i estats, i també com a coincidència de
la invasió almoràvit al voltant del 1086.
Es per aço que una de les qualitats observades en el
personatge, és el seu esperit guerrer portat a les últimes conseqüències,
tal i com destaca a la pàgina 302: “accions bèl.liques sovint
canviades de signe però sempre victorioses”. On la victòria
es converteix en l’objectiu sobreposat a qualsevol altra consideració.
Dates i esdeveniments més importants
A continuació, es remarquen, ordenadament, aquells esdeveniments més
importants i que permeten reconèixer, un per un, les impressions esmentades
en l’article.
En 1081 el Cid, barallat amb
el seu rei Alfons VI, és condemnat a l’exili. Seguidament, anà
primer a oferir els seus serveis militars als comtes de Barcelona, i després
de trencar les negociacions, s’oferí al rei musulmà de Saragossa:
Ahmad ibn Sulayman, al-Muqtadir. Comença ací el seu protectorat
particular com a capità autònom.
Al morir, Al-Muqtadir va repartir entre els
seus dos fills el regne d’aquesta manera: Abú’Umar Yúsuf
ibn Ahmad, al-Mu’tamin el regne de Saragossa i a al-Mundzir
al-Hàdjib, Imad ad-dawla, Lleida, Tortosa i Dénia. Aquesta divisió
provocà la primera de les guerres entre al-Mu’tamin i al-Mundzir.
El Cid protegia el primer, i el segon els seus veïns: el Rei de Navarra
i Aragó, Sanç Ramírez; i el comte de Barcelona, Berenguer
Ramon II. El rei català va perdre la primera de les batalles contra el
Cid a Almenar. Es podrà comprovar el deseliquilibri de forces entre Castella
i Catalunya durant tota aquesta etapa.
El 1083 es reprèn la guerra entre
els dos germans. El mateix any el Cid envaí el regne de Lleida, combaté
Morella i reconstruí el castell d’Olocau.
1084, Al-Mundzir i el rei de
Navarra aliats, tornaren atacar el seu germà i foren vençuts un
altra vegada pel Cid.
El 1085 Al-Mu’tamin morí,
però el Cid romangué al servei del seu fill i hereu Ahmad ibn
Yúsuf, al-Musta’ín. El mateix any, Al-Qàdir, nét
d’al-Ma’mun s’imposà a Toledo i lliuraren la ciutat
a Alfons VI integrant-se al regne de Castella a canvi de regnar més tard
sobre València. A València mor d’Abú Bakr ibn ‘Abd
al-’Aziz que governà València pacíficament durant
deu anys, substituint-lo el seu fill primogènit ‘Utsman ibn Abú
Bakr. El antic rei de Toledo Al-Qàdir, amb tropes castellanes d’Alfons
VI (hereu de l’imperialisme lleonès), comandades per Àlvar
Háñez, cosí del Cid, emprengueren camí cap a València.
La situació de València
dins d’aquest període és objectiu comú de castellans,
aragonesos, catalans, altres regnes musulmans i del mateix Cid. Uns per trobar
una porta al Mediterrani i d’altres per eixamplar els seus dominis.
Va ser el 1086 quan Al-Qàdir
entrà en València, ‘Utsman ibn Abú
Bakr és deposat pels seus súbdits per al-Qàdir,
el qual designa ministre a Ibn Labbun. Posteriorment també atacà
Xàtiva, encara que sense èxit. El rei Al-Mundzir
ajudà l’alcaid de Xàtiva, Ibn Mahqur, contra Al-Qàdir,
doncs aquest també ànsia governar València i afegir-la
als seus regnes de Tortosa, Lleida i Dénia. Alfons VI assetjà
Saragossa. El mateix any, es produí la invasió Almoràvit
de València i Alfons VI és derrotat
en Sagrajas.
En 1087 Al-Mundzir
aliat amb mercenaris catalans emprén una segona campanya contra Al-Qàdir.
A l’hivern el Cid es posà de nou al servei del rei de Saragossa.
Al-Musta’ín emprengué la marxa
sobre València acompanyat del Cid. Posteriorment el Cid canvia de bàndol,
deixant el rei de Saragossa per erigir-se protector d’Al-Qàdir
i d’aquesta manera dominador de València.
El Cid atacà Xèrica,
però es obligat a retirar-se per Al-Mundzir. Al-Qàdir
es declarà vassall d’Alfons VI. Alfons VI
atorgà privilegis al Cid de senyoriu de les terres per ell conquerides.
El 1088 Comença l’ampli
domini del Cid. Primer obligà al rei d’Albarrasí a pagar-li
tribut. Al-Musta’ín s’alia amb
el comte de Barcelona Ramon Berenguer II, junt assetjaren València. El
Cid fa retirar les tropes catalanes de València. Es concertà un
nou pacte de protectorat entre el Cid i Al-Qàdir. Ibn
Labbun, senyor de Morvedre també es fa tributari del Cid, que
aprofita per saquejar l’estat independent d’Alpont. Posteriorment
el Cid, cridat pel seu rei, s’incorpora a la defensa d’Aledo (regne
de Múrcia), però al no arribar a temps, és desterrat de
Castella.
1089, el Cid inicia la guerra
contra Dénia, començant per Polop, Ondara i saquejà tot
el regne, devastant els territoris d’al-Mundzir. S’estableix una
coalició cristiano-musulmana de Ramon Berenguer II, Al-Mundzir i al-Musta’ín.
En 1090 Berenguer Ramon II atacà
al Cid a Tèvar, però n’és derrotat, com a resultat
el Cid dominà tributàriament Lleida, Tortosa i els estats de Dénia.
Seguidament el Cid assetjà Llíria. Esmentem l’intent d’acostament
infructuós del rei Alfons VI al Cid.
El 1092 el Cid firmà un
pacte d’assistència mútua amb els reis cristians i musulmans
per defendre’s dels almoràvits. Alfons VI assetjà València,
amb l’ajuda italiana de Gènova i Pisa. El Cid defensa València
dels castellans i atacà terres dels seus rivals, això fa que Alfons
VI es vega obligat a alçar el setge de València. Els sarraïns
valencians conspiren contra els seus dominadors i s’alien amb el fill
de l’emperador almoràvit. Els castellans i aragonesos fugen de
València i el nou cabdill Ibn Djahhaf fou
nomenat president de l’aljama de València.
El Cid torna de Saragossa i assetjà la fortalesa de Jubal.la (el
Puig).
Trobem cap al 1093 que al-Musta’ín,
el rei de Saragossa i el Cid s’aliaren contra els almoràvits, conqueriren
el Puig des d’on dominaven tota l’Horta valenciana. S’estreny
així el setge sobre València. El Cid
fa una incursió per a devastar el regne d’Albarrasí, envaí
el regne de Dénia i devastà la zona occidental fins Villena. El
gendre de l’emperador almoràvit vingué en socors dels sarraïns
de València i acampa a Lorca. Els valencians partidaris dels almoràvits
tanquen les portes al Cid, convençuts de la proximitat del seu exèrcit.
Les tropes del Cid estrenyen el setge a la ciutat i impedien l’entrada
de queviures.
1094, any en què els valencians
negocien amb el Cid dins d’una situació caòtica a la ciutat
on les tropes del Cid s’aprofitaren cruelment. Intentà d’assaltar
la ciutat a l’abril, però va ser rebutjat i decidí d’expugnar
València per la fam. El Cid entrà
en València el 15 de Juny després de vint mesos d’assetjament,
continuant Ibn Djahhaf com a governador de la ciutat. Al setembre, l’emir
Abú ‘Abd Al.làh Muhammad ibn Ibràhim ibn Taxufín
(nebot de Yúsuf ibn Taxufín) desembarca a Múrcia i establí
el seu campament a Quart on van ser derrotats pel Cid. La repressió posterior
fou terrible per als sarraïns simpatitzants amb els alliberadors almoràvits.
Sobre el setge de la València per part del Cid, trobem a la pàgina
294. “Cal subratllar la llarga i aferrissada
resistència dels sarraïns de València, malgrat llur escassa
capacita bèl.lica, actitud que revela clarament un estat d’esperit
col.lectiu. Els moros valencians, sota el comandament d’Ibn Djahhaf, havien
suportat amb heroisme els rigors d’un setge llarguíssim, molt més
dur que molts d’altres ben celebrats per la Historia i la Literatura.”.
El 1095 el Cadí de València
es traït i detingut pel mateix Cid. Posteriorment el va fer cremar viu.
Els valencians units contra la crueltat, es rebel.laren contra el Cid.
Al 1096 el Cid convertí
la mesquita major de la ciutat en catedral i el 1097 Pere
I d’Aragó ve en defensa del Cid
i junts ataquen els almoràvits, derrotant-los novament. El Cid ataca
els castells d’Almenara i de Morvedre. Els aragonesos de Pere I aplegaren
a Orpesa, Castelló de la Plana, Mont-Roig i Azafaz. El
Cid consuma el seu allunyament de Castella. Front a la documentació
posterior de caràcter mitològic (El Cantar del Mio Cid), existeix
un acostament final a la casa dels comtes de Barcelona, mitjançant el
casament de una de les filles amb Ramon Berenguer III.
Finalment, el 1099 mor el Cid
a València, el 10 de juliol als 56 anys, sense a penes poder gaudir de
la seua victòria i d’afermar la seua dinastia.
Miquel Àngel Martinez - Fester Templari a Mutxamel