El Llibre del Consolat del Mar: història jurídica del Regne de València
Aquest article està dedicat als pobles costaners del nostre país que celebren festes de Moros i Cristians, per tal de recordar el nostre passat capdavanter i precursor en àmbits tan importants per als pobles com el jurídic i el legislatiu.
L’1 de desembre de 1283, Pere II el Gran, fill de Jaume I el Conqueridor i pare de Jaume II el Just, va atorgar a la ciutat de València la institució consular, a més de franquícia de peatge i d’uns altres impostos per a tot el Regne. El consolat era un privilegi reial que permetia a les ciutats ser regides per cònsols, és a dir d’una manera diferent a la de l’àmbit municipal, que permetia disposar d’una jurisdicció especial quant a la mar i el comerç. Aquest moment és transcendental en la reglamentació de l’ordenament jurídic marítim i mercantil de tota la Mediterrània.
Els diccionaris històrics ens diuen que el Consolat del Mar era un tribunal format per dos magistrats o cònsols de mar que exercien una jurisdicció especial en tot allò que implicava mar i comerç. Els cònsols de mar eren magistrats amb jurisdicció delegada del poder reial a les ciutats. En aquesta atribució veiem, per tant, la importància i la categoria d’aquest càrrec.
Per il·lustrar aquesta afirmació, seguir, i lloar, la introducció que l’historiador Antoni Ferrando Francés fa del Llibre del Consolat de Mar, editat a València per Vicent Garcia Editores, S.A., l’any 1979; quasi tres-centes pàgines on es presenta el seu contingut. Aquesta obra del segle XV, que és una de les majors creacions culturals del Regne de València, es troba actualment a l’Arxiu de la Biblioteca Municipal de València. Segons el resum que en fa Antoni Ferrando, el Consell de la Ciutat València encarregà el 4 de juny de 1407 la còpia i il·lustració d’aquesta obra, perquè servira de permanent guiatge a la Cort del Consolat, i escriu: “[...] és justament famós per la sumptuositat i el luxe amb què els nostres jurats volgueren retre homenatge a uns costums i a unes institucions que havien contribuït tan poderosament a l’esplendor marítim de la València medieval”.
El Llibre del Consolat de Mar té els seus fonaments, juntament amb unes altres lleis i ordenacions com ara Els Furs, en una base jurídica predominantment romana: textos com el Constitutum Usus pisà del segle XII o el Consuetudo Maris del XIII, que és un recull de regulacions catalanes, pisanes, genoveses i venecianes, ja recollit en català en el “Costum de Mar” de Tortosa (1272).
Ferrando esmenta l’historiador Arcadi Garcia Sanz, el qual inscriu la fundació del Consolat en la política social de Pere el Gran. L’interés del rei era reforçar les classes ciutadanes front a l’aristocràcia, una estratègia política que havia encetat Jaume I en constituir el Regne de València. En la primera mitat del segle XIV, el Consolat de València esdevingué el principal suport de la institució consular i de la tradició juridico-marítima de la confederació catalano-aragonesa. De 1320 a 1330 té lloc la compilació valenciana de les “Costumes de Mar”, que serà el nucli principal del futur Llibre de Consolat de Mar. Segons Ferran Valls i Taverner, també cal datar en aquest període l’origen valencià dels “Usatges” i d’unes altres declaracions i amplificacions al text jurídic que tractem.
És el nostre Consolat el que ofereix la seua estructura de funcionament als consolats que es creen arreu de la Corona d’Aragó: Mallorca (1343), Barcelona (1347), Tortosa (1363), Girona (1385), Perpinyà (1388), Sant Feliu de Guíxols (1443), etc.
Encara que València no va mantindre l’hegemonia marítima dels dos primers terços del segle XIV, hi ha cartes dels cònsols de Barcelona del 1352 i de Mallorca del 1356 amb què s’adrecen als de València, per sol·licitar-los aclariments. Aquestes cartes palesen l’autoritat i el prestigi del Consolat valencià. Més tard, l’any 1371, els consellers de Barcelona s’adreçaran als de València per demanar-los una còpia de les ordenacions valencianes, d’acord amb les quals les quals havia de regir-se el “mostassaf” de Barcelona, una figura creada per Jaume I a València.
Conclou l’autor que la vigència del Consolat de Mar de València es prolongà fins l’any 1707, data de la pèrdua de la nostra sobirania nacional, mentre que a Catalunya va mantenir la seua vigència fins al 1829, que es promulgà el “Código de Comercio Español”.
Antoni Ferrando també fa una descripció acurada de l’obra en el seu aspecte formal: el treball del miniaturista valencià Domènec Crespí, encarregat d’“il·luminar e istoriar”; i de “l’escrivent de letra formada” Jaume Gisbert. Ferrando detalla àmpliament la composició de l’obra full per full, analitza el vessant lingüístic dels textos i en ressalta la uniformitat idiomàtica amb exemples aclaridors.
Per concloure, reproduirem una part d’aquesta joia de la nostra història:CXII.- Dels hòmens d’armes
Les hòmens d’armes deuen haver tot ço que als altres hòmens d’armes pusquen tolre que tinguen el cap, als altres al esvahir que faran, mas, pus que la nau sira esvahida, no.ls deuen tocar res.
E han .IIII. parts, mas tot ço que l’almirall prometrà a ells per esvahir o per muntar per fet d’armes, los deu donar ell o.l capitani, e ells deuen fer així com han convengut, si fer ho poden. E si ells fan la covinença e la atenen, e.l capitani o.l almirall no.ls atenen ço que.ls hauran promés, no són tenguts de fer res per ell, ni de guardar-li sa persona. E si.ls atén ço que.ls haurtà promés, ells són tenguts de guardar la sua persona a mort e a vida.
Permeteu-me una senzilla traducció: Dels homes d’armes
Els homes d’armes deuen embarcar tot l’armament que hagen promés a l’almirall i a la resta de caps de l’expedició.
Els homes d’armes han d’obtenir tot allò que puguen arravatar a l’abordatge als homes d’armes enemics, però una vegada la nau haja sigut apressada, res més deuen desposseir.
Els corresponen quatre parts, afegint tot açò que l’almirall o el capità els hagen promés per l’abordatge, l’assalt o el combat, i ells han de complir el que s’ha pactat, si poden. En cas que ells compliren l’acord i el capità o l’almirall no el compliren, no tindran cap obligació amb aquests, ni hauran de defensar-los. Però si aquests compleixen l’acord, els han de protegir a vida o mort.
Miquel Àngel Martínez - Fester Templari de Mutxamel
