Vull dedicar aquest article a aquelles esquadres, filades i comparses que utilitzen el nom del Cid per identificar-se en les festes de mm i cc.

El Cid

Una de les peces més importants, dins de l’anàlisi històrica i de la documentació historiogràfica actual, la tenim al volum I de la HISTÒRIA DEL PAÍS VALENCIÀ. Prehistòria i antiguitat. Època Musulmana; de Manuel Sanchis Guarner i Miquel Tarradell, editat per Edicions 62.

L’article present és un recull d’impressions sobre la lectura del capítol núm 3: “LA INTROMISSIÓ DEL CID”. En la part del llibre corresponent a l’Època Musulmana; i que va de les pàgines 273 a 302, construint dins d’aquestes trenta pàgines un estudi compacte, complet i prou documentat que necessita de més d’una lectura per poder assimilar la gran quantitat de dades, dates, noms, topònims i esdeveniments. Tot plegat acompanyat d’anàlisis puntuals que contribueixen a formar una idea rigorosa de la figura i del període que va viure Roderic Díaz de Vivar.

Cal anotar que he trobat interessant esmentar literalment certes parts del llibre, que per la seua importància i qualitat no poden explicar-se millor.

L’escenari

L’escenari on es desenvolupa el període estudiat en la vida del Cid, el troben a la pàgina 273: “els regnes de taifa es consumien recíprocament per llurs rivalitats mai extingides, i els reietons musulmans havien de reforçar sempre llurs exèrcits amb tropes mercenàries cristianes.”.

I continua a la pàgina 274. “ ..els cristians no posseïen capacitat colonitzadora, car els mancava gent i diners, i en comptes d’eixamplar llurs dominis, es limitaven a fer-se pagar cara llur participació en les lluites intestines dels musulmans. Aquestes intervencions no tardaren a perpetuar-se i acabaren esdevenint una mena de protectorat militar formal pel qual el rei sarraí pagava al príncep cristià un tribut anual en canvi de la prestació de defensa armada que li oferia.”

Dins d’aquest mateix escenari troben les següents monarquies i regnes cristians: Berenguer Ramon II, Comte de Barcelona; Sanç Ramírez, rei de Navarra i Aragó; Alfons VI, rei de Castella.

I les monarquies i taifes musulmanes, pertanyents als regnes Saragossans: Rei Ahmad ibn Sulayman, al Muqtadir (Banú Hud). Els seu fills, hereu per una banda del regne de Saragossa: Abú’Umar Yúsuf ibn Ahmad, al-Mu’tamin. Y per altra banda l’hereu dels regnes de Lleida, Tortosa i Dénia Al-Mundzir al-Hàdjib, Imad ad-dawla. Essent fill i hereu d’al-Mu’tamin: Ahmad ibn Yúsuf, al-Musta’ín.

Pel regne de Toledo, rei Al-Ma’mun (Banú Dzi-n-Num). Amb el seu nét i hereu Al-Qàdir. Pel de Badajoz, rei Al-Mutawakkil. En Conca, el rei Ibn al-Faradj. En València, el governador independent Abú Bakr ibn ‘Abd al-’Aziz, i el seu fill i hereu: ‘Utsman ibn Abú Bakr. A Xàtiva, el governador Ibn Mahqur. A Morvedre, Ibn Labbun i pels Almoràvits, l’emperador Yúsuf ibn Taxufín.

El període

Una de les mesures a tenir en compte n’és la curta durada en el temps de d’aquesta etapa, coincidint amb la maduresa i mort sobtada del guerrer. El capítol arrenca al 1081, que fins a la mort del guerrer observa una durada de 18 anys. Mentre que si compten l’inici de la guerra de València des de 1087, la durada es redueix a 12 anys, fins a la seu mort el 1099.

Considere també la innòcua influència cultural del període, degut l’objectiu militar de totes les campanyes per una banda, i per altra al sentit de independència del mateix cavaller, sobretot de la potència castellana. Constitueix un període bel.ligerant amb carència quasi total de períodes de pau i entesa, ple de dalt i baixos, moviments de poders, etc., per una banda pel mateix signe expansionista dels diferents regnes i estats, i també com a coincidència de la invasió almoràvit al voltant del 1086.

Es per aço que una de les qualitats observades en el personatge, és el seu esperit guerrer portat a les últimes conseqüències, tal i com destaca a la pàgina 302: “accions bèl.liques sovint canviades de signe però sempre victorioses”. On la victòria es converteix en l’objectiu sobreposat a qualsevol altra consideració.

Dates i esdeveniments més importants

A continuació, es remarquen, ordenadament, aquells esdeveniments més importants i que permeten reconèixer, un per un, les impressions esmentades en l’article.

En 1081 el Cid, barallat amb el seu rei Alfons VI, és condemnat a l’exili. Seguidament, anà primer a oferir els seus serveis militars als comtes de Barcelona, i després de trencar les negociacions, s’oferí al rei musulmà de Saragossa: Ahmad ibn Sulayman, al-Muqtadir. Comença ací el seu protectorat particular com a capità autònom.

Al morir, Al-Muqtadir va repartir entre els seus dos fills el regne d’aquesta manera: Abú’Umar Yúsuf ibn Ahmad, al-Mu’tamin el regne de Saragossa i a al-Mundzir al-Hàdjib, Imad ad-dawla, Lleida, Tortosa i Dénia. Aquesta divisió provocà la primera de les guerres entre al-Mu’tamin i al-Mundzir. El Cid protegia el primer, i el segon els seus veïns: el Rei de Navarra i Aragó, Sanç Ramírez; i el comte de Barcelona, Berenguer Ramon II. El rei català va perdre la primera de les batalles contra el Cid a Almenar. Es podrà comprovar el deseliquilibri de forces entre Castella i Catalunya durant tota aquesta etapa.

El 1083 es reprèn la guerra entre els dos germans. El mateix any el Cid envaí el regne de Lleida, combaté Morella i reconstruí el castell d’Olocau.

1084, Al-Mundzir i el rei de Navarra aliats, tornaren atacar el seu germà i foren vençuts un altra vegada pel Cid.

El 1085 Al-Mu’tamin morí, però el Cid romangué al servei del seu fill i hereu Ahmad ibn Yúsuf, al-Musta’ín. El mateix any, Al-Qàdir, nét d’al-Ma’mun s’imposà a Toledo i lliuraren la ciutat a Alfons VI integrant-se al regne de Castella a canvi de regnar més tard sobre València. A València mor d’Abú Bakr ibn ‘Abd al-’Aziz que governà València pacíficament durant deu anys, substituint-lo el seu fill primogènit ‘Utsman ibn Abú Bakr. El antic rei de Toledo Al-Qàdir, amb tropes castellanes d’Alfons VI (hereu de l’imperialisme lleonès), comandades per Àlvar Háñez, cosí del Cid, emprengueren camí cap a València.

La situació de València dins d’aquest període és objectiu comú de castellans, aragonesos, catalans, altres regnes musulmans i del mateix Cid. Uns per trobar una porta al Mediterrani i d’altres per eixamplar els seus dominis.

Va ser el 1086 quan Al-Qàdir entrà en València, ‘Utsman ibn Abú Bakr és deposat pels seus súbdits per al-Qàdir, el qual designa ministre a Ibn Labbun. Posteriorment també atacà Xàtiva, encara que sense èxit. El rei Al-Mundzir ajudà l’alcaid de Xàtiva, Ibn Mahqur, contra Al-Qàdir, doncs aquest també ànsia governar València i afegir-la als seus regnes de Tortosa, Lleida i Dénia. Alfons VI assetjà Saragossa. El mateix any, es produí la invasió Almoràvit de València i Alfons VI és derrotat en Sagrajas.

En 1087 Al-Mundzir aliat amb mercenaris catalans emprén una segona campanya contra Al-Qàdir. A l’hivern el Cid es posà de nou al servei del rei de Saragossa. Al-Musta’ín emprengué la marxa sobre València acompanyat del Cid. Posteriorment el Cid canvia de bàndol, deixant el rei de Saragossa per erigir-se protector d’Al-Qàdir i d’aquesta manera dominador de València.

El Cid atacà Xèrica, però es obligat a retirar-se per Al-Mundzir. Al-Qàdir es declarà vassall d’Alfons VI. Alfons VI atorgà privilegis al Cid de senyoriu de les terres per ell conquerides.

El 1088 Comença l’ampli domini del Cid. Primer obligà al rei d’Albarrasí a pagar-li tribut. Al-Musta’ín s’alia amb el comte de Barcelona Ramon Berenguer II, junt assetjaren València. El Cid fa retirar les tropes catalanes de València. Es concertà un nou pacte de protectorat entre el Cid i Al-Qàdir. Ibn Labbun, senyor de Morvedre també es fa tributari del Cid, que aprofita per saquejar l’estat independent d’Alpont. Posteriorment el Cid, cridat pel seu rei, s’incorpora a la defensa d’Aledo (regne de Múrcia), però al no arribar a temps, és desterrat de Castella.

1089, el Cid inicia la guerra contra Dénia, començant per Polop, Ondara i saquejà tot el regne, devastant els territoris d’al-Mundzir. S’estableix una coalició cristiano-musulmana de Ramon Berenguer II, Al-Mundzir i al-Musta’ín.

En 1090 Berenguer Ramon II atacà al Cid a Tèvar, però n’és derrotat, com a resultat el Cid dominà tributàriament Lleida, Tortosa i els estats de Dénia. Seguidament el Cid assetjà Llíria. Esmentem l’intent d’acostament infructuós del rei Alfons VI al Cid.

El 1092 el Cid firmà un pacte d’assistència mútua amb els reis cristians i musulmans per defendre’s dels almoràvits. Alfons VI assetjà València, amb l’ajuda italiana de Gènova i Pisa. El Cid defensa València dels castellans i atacà terres dels seus rivals, això fa que Alfons VI es vega obligat a alçar el setge de València. Els sarraïns valencians conspiren contra els seus dominadors i s’alien amb el fill de l’emperador almoràvit. Els castellans i aragonesos fugen de València i el nou cabdill Ibn Djahhaf fou nomenat president de l’aljama de València. El Cid torna de Saragossa i assetjà la fortalesa de Jubal.la (el Puig).

Trobem cap al 1093 que al-Musta’ín, el rei de Saragossa i el Cid s’aliaren contra els almoràvits, conqueriren el Puig des d’on dominaven tota l’Horta valenciana. S’estreny així el setge sobre València. El Cid fa una incursió per a devastar el regne d’Albarrasí, envaí el regne de Dénia i devastà la zona occidental fins Villena. El gendre de l’emperador almoràvit vingué en socors dels sarraïns de València i acampa a Lorca. Els valencians partidaris dels almoràvits tanquen les portes al Cid, convençuts de la proximitat del seu exèrcit. Les tropes del Cid estrenyen el setge a la ciutat i impedien l’entrada de queviures.

1094, any en què els valencians negocien amb el Cid dins d’una situació caòtica a la ciutat on les tropes del Cid s’aprofitaren cruelment. Intentà d’assaltar la ciutat a l’abril, però va ser rebutjat i decidí d’expugnar València per la fam. El Cid entrà en València el 15 de Juny després de vint mesos d’assetjament, continuant Ibn Djahhaf com a governador de la ciutat. Al setembre, l’emir Abú ‘Abd Al.làh Muhammad ibn Ibràhim ibn Taxufín (nebot de Yúsuf ibn Taxufín) desembarca a Múrcia i establí el seu campament a Quart on van ser derrotats pel Cid. La repressió posterior fou terrible per als sarraïns simpatitzants amb els alliberadors almoràvits. Sobre el setge de la València per part del Cid, trobem a la pàgina 294. “Cal subratllar la llarga i aferrissada resistència dels sarraïns de València, malgrat llur escassa capacita bèl.lica, actitud que revela clarament un estat d’esperit col.lectiu. Els moros valencians, sota el comandament d’Ibn Djahhaf, havien suportat amb heroisme els rigors d’un setge llarguíssim, molt més dur que molts d’altres ben celebrats per la Historia i la Literatura.”

El 1095 el Cadí de València es traït i detingut pel mateix Cid. Posteriorment el va fer cremar viu. Els valencians units contra la crueltat, es rebel.laren contra el Cid.

Al 1096 el Cid convertí la mesquita major de la ciutat en catedral i el 1097 Pere I d’Aragó ve en defensa del Cid i junts ataquen els almoràvits, derrotant-los novament. El Cid ataca els castells d’Almenara i de Morvedre. Els aragonesos de Pere I aplegaren a Orpesa, Castelló de la Plana, Mont-Roig i Azafaz. El Cid consuma el seu allunyament de Castella. Front a la documentació posterior de caràcter mitològic (El Cantar del Mio Cid), existeix un acostament final a la casa dels comtes de Barcelona, mitjançant el casament de una de les filles amb Ramon Berenguer III.

Finalment, el 1099 mor el Cid a València, el 10 de juliol als 56 anys, sense a penes poder gaudir de la seua victòria i d’afermar la seua dinastia.

Miquel Àngel Martínez


Llicència de Creative Commons
El Cid de Miquel Àngel Martinez està subjecta a una llicència de Reconeixement-CompartirIgual 3.0 Espanya de Creative Commons
Creat a partir d'una obra disponible a www.dip-alicante.es/cau